La darrera novel·la de Natalia Ginzburg: les històries creuades d'una colla d'amics entre Roma i Amèrica. Un esplèndid retaule de la vida privada, de l'època en què Ginzburg era diputada. "Vinc a Amèrica com qui ha decidit llançar-se a l'aigua i espera sortir-ne o mort, o nou, o diferent." Giuseppe, als cinquanta anys, es ven la casa i deixa Roma per anar-se'n a viure amb el seu germà Ferruccio als Estats Units. ¿Què hi busca, tan lluny, tan tard? No ho sap. La història pren forma a través de les cartes intercanviades amb la colla d'amics i amb la poca família que ha deixat a Itàlia. Una carta rere l'altra, pares i fills, amics i amants es posen davant de si mateixos i de la seva necessitat de despullar-se. Amb un estil sec i líric, La ciutat i la casa transmet tot allò que no es diu mai. Les cartes són fragments de vida dispersos entre Roma, l'Úmbria i Amèrica. Ginzburg els reconstrueix i evoca magistralment el cataclisme que es produeix en les vides privades al tombant del segle XX: la desintegració de la família, la crisi dels rols tradicionals, l'absència de la figura paterna, la inseguretat que representen els fills o el buit que se'ns imposa quan tot allò que semblava important desapareix —per damunt de tot, el sentit de pertinença, que troba el seu símbol més evident en la casa: perquè "les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix".
