Perdre no ens agrada gaire, per no dir gens. Admetre que hem d'acceptar pèrdues i dols al llarg de la vida se'ns fa feixuc. Dit això, cal reconèixer que les pèrdues formen part de la nostra existència i que l'educació de grans i petits té com un dels seus primers objectius aprendre a transformar les pèrdues inevitables en quelcom valuós i en font de guanys ètics. Diuen que compartir els sentiments alleuja el dolor. Quan aquests són tristos o dolorosos es fa més difícil fer-ho. I quan les pèrdues ens aclaparen, les podem negar, amagar, ens podem enfadar, rebel·lar... o podem acceptar-les. I procurar que els nostres processos de dol siguin saludables. L'absència d'una persona estimada és la pèrdua més difícil d'acceptar. Però també n'hi ha d'altres que ens "esperen" a l'horitzó de la nostra existència. L'autora es planteja algunes preguntes clau entorn de la varietat de pèrdues i dols que ens envolten i ens toca viure. Les respostes no seran mai unívoques. L'experiència humana de perdre (i de guanyar) és personal, única i irrepetible.
